• Títol: El Comte Arnau
• Autor: Joan Maragall
• Direcció: Hermann Bonnín
• On: Teatre Nacional de Catalunya

No cal donar massa detalls si una obra comença amb la intervenció del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, tot acompanyant la declamació de Joan Crosas -segons el meu parer, la segona gran veu de Catalunya, després de Lluís Soler-. A aquestes altures, pocs són ja els membres del públic que no tenen la pell de gallina.

A partir d’aquí,  la interpretació brillant de la majoria dels actors i actrius -per no dir de tots-, el joc d’il·luminació com a transportador espacial en una àrida i ferrenya escenografia i la fusió de la poesia maragalliana i les melodies populars catalanes s’encarreguen de la resta. El cúmul de sensacions i emocions està més que assegurat.

El Comte Arnau, doncs, és una al·legoria del fantasma, en totes les seves accepcions. És la història de l’home que ha oblidat la seva moral, que ho deixa tot per llur gran ambició d’immortalitat i ho torna a perdre per les seves males obres. És una història d’amor, de lluita, de mort i tristesa, però és sobretot una història de l’ego humà, amb el qual Bonnín juga magistralment en el moment en el qual el mateix poeta s’atreveix a mantenir un diàleg amb els personatges, tot decidint el seu destí.

“Viure, viure, viure sempre;

no voldria morir mai.”

“Sóc dels meus braços

i dels meus passos!”

”- I on se troba o se retroba

aquest amor que ens traí?

- Un got d’aigua, quan es trenca,

ja no es pot tornar a collir.”

I és que El Comte Arnau és, a hores d’ara, la peça teatral que més m’ha tocat en la meva vida, l’expressió de la paraula viva que tant anhelava Maragall. Ell no l’hauria dirigit d’altra manera.

(per @sportellclar)

(Fuente: tnc.cat)